Decàleg

EL YOGA QUE FEM

El yoga que practiquem ve de l’ensenyament de Krishnamacharya a través de la divulgació que en va fer el seu fill TKV Desikachar. Les principals característiques d’aquest ensenyament són:

1. El text de referència és el Yoga-Sutrā de Patanjali, que abasta tots els aspectes del ioga, connectant de manera harmoniosa els exercicis psicosomàtics (āsana i prānāyāma), amb una ètica social i personal (yama i niyama) i els exercicis de concentració (samyama), formant un sistema coherent, en què tot està connectat d’acord al significat de la paraula ioga: unió.

2. Per a la transmissió del ioga es potencia especialment la relació personal de l’ensenyant amb el deixeble, per tal de poder dur a terme un ensenyament personalitzat. En la Bhagavad-Gîta, en la relació Krishna-Arjuna, hi trobem el model de la relació mestre alumne. I per a les persones creients, aquest text és pot interpretar com el model de relació entre el deixeble i el mestre per excel·lència, Ishvara.

3. També es tenen en consideració altres textos que complementen el text de Patañjali i la Bhagavad-Gîta. Són: Yoga-Rahasya, Yoga-Yajnavalkya, , Hatha-Yoga-Pradîpikâ

4. La pràctica del ioga s’ha de adaptar a l’individu, i no al contrari. És indispensable que l’ensenyant adapti la seva instrucció a cada ú, i que respecti els paràmetres de constitució, sexe, edat, capacitats, aspiracions, activitats… de l’aspirant. La pràctica d’āsana i prānāyāma s’ha d’entendre com un procés d’unificació entre el cos, la respiració, els sentits i la ment, que ens guia vers un estat de concentració –Dhyana en āsana.

5. Les āsana (Vinyāsa) són actituds en què les diferents parts del cos es disposen unes respecte a les altres en una relació particular, ideal, molt precisa, de cara a produir efectes favorables per a la salut.

6. (Vinyāsa-Krama) Les postures s’assoleixen amb una aproximació gradual, es comença per una posició de partida, i es va anant fins a la postura principal a través de gestos precisos, sincronitzats amb la respiració. La tornada, generalment es fa pel camí invers. La idea de Vinyāsa-krama, també indica la progressió en una sessió de postures: escalfament, preparació precisa, uns esglaons per anar a l’acció més intensa, unes compensacions i una tornada a la calma. Vinyasa-krama també és la idea de preparació a llarg termini per assolir una fita que ara no és possible.

7. (Pratikriyāsana) És el concepte d’utilitzar “postures de compensació”, amb l’objectiu de reequilibrar o neutralitzar els eventuals efectes indesitjables de les postures anteriors, i així accentuar els efectes favorables de les pràctiques.

8. Es fa ús de variacions, intensificacions i modificacions de les postures per poder diversificar les practiques i poder-les adaptar a les necessitats i possibilitats de cada persona.

9. Les fases respiratòries van associades segons una codificació precisa als moviments realitzats en prendre i deixar cada postura. S’expira en tots els moviments que aproximen els membres al cos, i s’inspira en tots els gestos que allunyen els membres del cos. De manera ideal, la respiració és de tipus “ujjāyi” en la realització de les postures.

10. La pràctica d’āsanas prepara de manera natural el cos i la ment pel prānāyāma. El prānāyāma és essencialment un exercici d’atenció total a la respiració, que s’intenta controlar. En cap cas la qualitat de la respiració ha d’estar afectada pels components del prānāyāma – inspiració, retencions, expiració – 

11. Es fa ús de Bhāvana com actitud mental, que permet al practicant de mantenir l’atenció durant l’execució de les postures i del prānāyāma. Això orienta la ment i impedeix que la pràctica es torni mecànica, cosa que amplifica i millora el coneixement d’un mateix.


Extret de: ShrittT. Krishnamacharya, Singladura centenaria (II) – Enseñanzas – Revista VINIYOGA nº 6 Segona época.